La Síndrome d’Ulisses

Llegiu el següent article:

Emigrar en situació extrema: la Síndrome de l’immigrant amb estrès crònic i múltiple (Síndrome d’Ulisses)

Joseba Achotegui Psiquiatra.
Professor Titular de la Universitat de Barcelona
Director del SAPPIR (Servei d’Atenció Psicopatològica i Psicosocial a Immigrants i Refugiats) de l’Hospital de Sant Pere Claver de Barcelona.

“Emigrar s’està convertint avui per a milions de persones en un procés que posseeix uns nivells d’estrès tan intensos que arriben a superar la capacitat d’adaptació dels éssers humans.
Aquestes persones són les candidates a patir la Síndrome de l’Immigrant amb Estrès Crònic i Múltiple o Síndrome d’Ulisses (fent esment a l’heroi grec que va patir innombrables adversitats i perills lluny dels seus éssers estimats).
Un quadre clínic que constitueix avui un problema de salut emergent als països d’acollida dels immigrants i que sorgeix en el context d’una globalització injustament plantejada, en la qual les condicions de vida de gran part dels que hi arriben han empitjorat notablement.

Solitud, por, desesperança, “… les migracions del nou mil·lenni que comença ens recorden cada vegada més els vells textos d’Homer” “… i Ulisses passava els dies assegut a les roques, a la vora del mar, consumint a força de plor, sospirs i penes, fixant els seus ulls en el mar estèril, plorant incansablement … “(Odissea, Cant V), o el passatge en què Ulisses, per protegir-se del perseguidor Polifem, li diu: ”preguntes, cíclop, com em dic … vaig a dir-t’ho. El meu nom és ningú i ningú em diuen tots … “(Odissea Cant IX). Si per sobreviure s’ha de ser ningú, s’ha de ser permanentment invisible, no hi haurà identitat ni integració social i tampoc pot haver salut mental.

1. Estressors i duels dels immigrants en situació extrema
La soledat. La separació de família i éssers estimats. (…) Als quals no pot portar amb ell o ella, ni anar a visitar perquè hi hauria la impossibilitat del retorn a Espanya al no tenir papers(…).
Duel pel fracàs del projecte migratori. El sentiment de desesperança i fracàs que sorgeix quan l’immigrant no aconsegueix ni tan sols les mínimes oportunitats per tirar endavant en tenir dificultats d’accés als “papers”, al mercat de treball, o fer-ho en condicions d’explotació. (…) El fracàs en soledat encara és més gran. I a més, si l’immigrant decidira
regressar, la tornada, entesa com un fracàs, resultaria molt penosa. (…)

La lluita per la supervivència. L’immigrant ha de lluitar per la seua pròpia supervivència en dos àmbits:

L’alimentació. Moltes vegades aquestes persones tenen veritables problemes per trobar menjar i es troben subalimentats. A més, els i les immigrants són un col·lectiu que s’alimenta malament, ja que envien gairebé tot els pocs diners que tenen als seus familiars al país d’origen. El resultat és que tendeixen a menjar aliments de baixa qualitat amb molts greixos saturats, baix índex de proteïnes… A això se li ha d’afegir que no els és fàcil reproduir en la societat d’acollida els hàbits alimentaris saludables que tenien en la societat d’origen.

L’habitatge. Els immigrants amb una situació regularitzada tenen dificultats per trobar habitatge (pels prejudicis dels autòctons, i després de l’atemptat de març de 2004 a Madrid és especialment notori amb els magribins), els que no estan regularitzats tan sols poden accedir a l’habitatge depenent totalment d’altres persones, amb alt risc de patir abusos. No és estrany trobar casos de gran explotació en habitatges en què s’amunteguen molts immigrants a preus abusius. L’amuntegament se sap que és un factor de tensió i d’estrès. (Es calcula que l’espai vital que necessita una persona no ha de ser inferior a 15 metres quadrats, espai que va molt més enllà d’aquell on viuen aquestes persones) A aquestes situacions caldria afegir el rellevant col·lectiu que habita en infrahabitatges (habitatge a la que li falten elements bàsics com ara el sostre, alguna paret, etc) o senzillament viu al carrer (almenys durant un temps).

La por. Al duel pels perills físics relacionats amb el viatge migratori (les pasteres, els camions, etc.), les coaccions de les màfies, les xarxes de prostitució, etc, s’afegeix la por a la detenció i expulsió, als abusos… Els pacients amb Síndrome d’Ulisses es troben sotmesos a múltiples estressors que els reactiven les situacions de terror que han patit anteriorment.

Una de les situacions de por més visibles i conegudes actualment a Espanya per l’opinió pública és el viatge en pasteres a la zona de l’estret i a les Canàries que ha provocat la mort a més de 4.000 persones des 1994. Com s’ha dit de vegades, l’estret s’ha convertit en una gran fossa comuna.
Els viatges cada vegada són més llargs, més cars, en pitjors condicions (per burlar la vigilància del SIVE, el Servei Integral de Vigilància Exterior) i lògicament molt més perillosos. Situacions de perill es donen també en altres zones del món i així, per exemple, a Amèrica, a la frontera Mèxic-USA, la situació és encara molt pitjor i es calcula que moren almenys 1000 persones a l’any, unes 3 al dia.
Altres immigrants arriben en grups organitzats per les màfies que trafiquen amb persones. Aquests immigrants són reclosos en pisos, llotges…. Viuen amenaçats, amb documentació
falsa, xantatge.

La por és perceptible també en els nens i nenes immigrants dels pares que no tenen papers. La por es troba relacionada amb la vivència de situacions traumàtiques, amb els perills per a la integritat física. De totes maneres, la desesperació pot més que la por i aquestes persones segueixen arribant. Aquesta combinació de solitud, fracàs en l’assoliment dels objectius, vivència de carències extremes i terror serien la base psicològica i psicosocial de la Síndrome de l’Immigrant amb Estrès Crònic i Múltiple (Síndrome d’Ulisses).

Aquests estressors es veuen potenciats per una sèrie de factors:
-La multiplicitat i intensitat dels estressors.
-La cronicitat o permanència en el temps.
-La dificultat per sortir d’aquesta situació.
-L’absència d’una xarxa de suport social, pel fet que aquestes persones no existeixen a nivell legal.
-L’hàbitat desconegut: canvi de llengua, cultura, paisatge
-La manca d’atenció adequada d’aquestes persones pel sistema sanitari.

2. Símptomes de la Síndrome d’Ulisses
Els símptomes més freqüents de les persones que pateixen
aquesta síndrome són:

-Tristesa
-Plors
-Culpa
-Idees de suïcidi
-Estrès
-Tensió i nerviosisme
-Preocupaciones excessives i recurrents
-Insomni
-Irritabilidad
-Cefalees
-Fatiga
-Dolors osteomusculars: molèsties abdominals i toràciques,
contractures
-Faltes de memòria, desorientació, falta d’atenció, confusió;
això podria estar lligat al fet d’haver de amagar-se, fer-se invisible, per no ser detinguts i repatriats; en definitiva el famós episodi de l’Odissea en què Ulisses li diu a Polifem que el seu nom és Ningú.”

48

Després d’analitzar tots els problemes als quals s’enfronten les persones migrants, realitzarem una activitat per a empatizar amb la seua situació. L’activitat consisteix
a fer una recreació posant-nos en la seua pell.
Escribiu una carta a un familiar del teu país d’origen on s’esmente la situació que vius al país d’arribada. Comenta si has aconseguit treball i en quines condicions, on vius i amb qui, així com altres problemes (papers, targeta sanitària, racisme, la síndrome ….). Feu prèviament una llista amb els problemes que hem analitzat al llarg de la unitat com a base per a la redacció final.
Pots inspirar-te amb aquest recurs: Mirades des de les migracions.
CEIMIGRA

La carta pot ser un text escrit o també podeu presentar un vídeo, o una presentació amb imatges que il·lustren el text redactat.

escritor-carta-getty.columnas_8