La síndrome d’Ulisses és una proposta de treball per tractar d’analitzar els moviments migratoris i els conflictes que generen.
Enfront de la situació actual on milers de persones moren ofegades al mar Mediterrani intentant arribar a les costes europees, on hi ha centres d’internament per a persones sense “papers”, on les deportacions estan a l’ordre del dia, on augmenten els atacs xenòfobs i racistes envers els immigrants… és cada vegada més necessari analitzar la realitat críticament, qüestionar els mitjans de comunicació, i apel·lar a la nostra capacitat d’empatitzar amb els altres.
Per què es diu la Síndrome d’Ulisses?
Una síndrome es caracteritza per agrupar diversos símptomes que caracteritzen una determinada malaltia. Hi ha actualment una síndrome que rep aquest nom, també coneguda com a síndrome de l’emigrant amb estrès crònic i múltiple.
En l’Odissea, Homer, narra les aventures de l’heroi grec, Ulisses, quan emprén el viatge de tornada a Ítaca després d’haver participat en la guerra de Troia. La tornada a la llar es converteix en un llarg periple de 10 anys, en els quals, l’heroi i els seus mariners, s’enfronten a una infinitat de perills a la mar Mediterrània.
Actualment, són les persones migrants, procedents d’Àfrica i d’Orient Pròxim, qui s’enfronten als perills de la mar, i a molts altres, per arribar a Europa i poder iniciar una nova vida.
Es diferencien amb Ulisses, en que aquest tornava a la llar, mentre que ells i elles l’abandonen, normalment forçats per les situacions que es viuen als seus països. Però, al igual que Ulisses que al llarg del seu viatge enyora Ítaca, les persones migrants somien amb arribar a les costes de la idealitzada Europa, com si es tractés d’Ítaca i la persegueixen malgrat tots els perills. Imagina’t com ha de ser la situació als seus països si són capaços de posar la seua vida en perill, i moltes vegades les dels seus fills i filles. És així com, els actuals herois i heroïnes de la Mediterrània, són les persones migrants.
Per altra banda, quan Ulisses arriba a Ítaca ningú el rep amb els braços oberts, sinó tot el contrari. Una cort de pretendents espera inpacient que la seua dona Penèlope els trie per fer-se amb el tron d’Ítaca. Per no caure abatut davant ells, entra a la cort com un captaire, ocultant la seua veritable identitat, i disputa amb la resta el que ja era seu. Les persones migrants també han de renunciar a les seues identitats i adaptar-se a la realitat dels països europeus que els reserven un paper molt diferent al que esperaven, en un ambient hostil, on fins i tot els aboquen a la invisibilitat per no tenir “papers”.
L’objectiu d’aquesta proposta de treball és fer-nos una idea de la realitat dels moviments migratoris, amb la finalitat última de reflexionar sobre el món en què vivim i la necessitat d’idear un món millor, més humà.
La Síndrome d'Ulisses 